PARAULES D'ACTRIU AMB NAUSICAA BONNÍN

Mar. 28, 2019 · We like artists

Ha fet molt teatre i un munt de pel·lícules, però Nausicaa Bonnín és especialment coneguda pels seus papers en sèries de televisió que li han permès arribar al gran públic a través de la petita pantalla i gairebé formar part de les seves vides. Porta la interpretació a les venes i viu el seu ofici amb fascinació. Inquieta i amb les idees molt clares, ens ha parlat dels seus projectes, les seves joies i un munt de coses més. [conté entrevista]

Als 9 anys va intervenir en la seva primera obra de teatre i, encara que aleshores volia ser trapezista, ja no ha baixat mai més dels escenaris. Ha estat Sandra Benjumea a "El cor de la ciutat" (TV3), Laura Escalada a "Servir y proteger" (TV1) i molts altres personatges femenins del cinema i el teatre. Amb un Gaudí a les seves espatlles, una nominació a actriu revelació als Goya i el reconeixement de la crítica pel seu paper en obres com "La dama de les camèlies" dirigida pel seu pare, Nausicaa segueix tenint els peus a terra i l'amabilitat de contestar a tot allò que li demanem amb un somriure.

Nausicaa, defineix-te amb tres paraules. Impacient, carinyosa i tossuda. Resumeix-nos els moments clau de la teva trajectòria artística. La primera obra de teatre que vaig fer “Cartes a nenes”, dirigida pel meu pare al desaparegut Teatre Melic de Barcelona. Per primera vegada vaig sentir què era estar sobre un escenari, cada nit, sota la mirada d’un públic que viatjava amb aquella història. En cinema “Tres dies amb la família” de la Mar Coll va ser una experiència personal i professional enorme, un primer paper protagonista de la mà d’un equip molt jove i entusiasta, una pel·lícula que ens va portar per festivals i ens va donar tantíssims regals. I de la mà d’una meravellosa directora d’actors, i rodejada d’uns companys que es van convertir en mestres i amics. En televisió podria dir que “El cor de la ciutat” va ser un moment clau. Vaig aprendre molt d’aquest ofici però sobretot em vaig emportar un equip humà que ara per ara segueixen sent els meus millor companys de vida. Vas començar molt petita en aquest món, sempre vas saber que de gran volies ser actriu? No pas! De molt petita volia ser trapezista (amb el vertigen que tinc!) i després deia que volia ser actriu, suposo que perquè ho vivia dia a dia. D’adolescent vaig decidir que volia fer coses molt diferents i vaig començar dues carreres, fins que vaig tornar a entrar al món de la interpretació i als 20 anys em vaig professionalitzar i vaig veure que aquesta feina desitjava que m’acompanyés molts anys. I aquí estem! Com prepares els teus personatges? No tinc un mètode específic, a cada projecte veig quines necessitats tinc i busco la manera de fer créixer el personatge. M’agrada molt treballar amb el director, buscar referents cinematogràfics i sobretot fer feina amb els companys, que per a mi són una gran eina de treball.

Quins són els teus referents? Els meus amics, dels qui aprenc cada dia i a qui admiro profundament. I totes les dones que al llarg de la història han lluitat per ser qui volien ser, i malgrat la repressió han seguit endavant i ens han obert les portes. A part del món de la interpretació, quines altres disciplines artístiques t’interessen o practiques? La dansa m’ha acompanyat al llarg de tota la vida, algunes èpoques l’he practicada i d’altres només l’he contemplada. La fotografia, la lectura... Quin és el teu projecte més especial? Per què? Viure! Quin gran projecte i què complex! Què hi ha de més especial que intentar fer de les 24h del dia, dia rere dia, un espai de coneixement, amor, comprensió... intentar créixer i veure créixer, acceptar errors i fracassar, acceptar i seguir endavant, donar la mà i dialogar amb empatia. Em sembla tan difícil i màgic alhora dins una societat neoliberalista tan ferotge. Algun nou treball en procés del que ens puguis avançar alguna cosa? Acabo de rodar de nou amb el Pau Freixas en la seva nova sèrie per a Netflix, “Días de Navidad”. Un projecte preciós i molt complex rodejada d’actrius a les que admiro. Com vius els processos de proves de joies i vestuari de les produccions en les que participes? El vestuari i complements de cada personatge són una part importantíssima de la creació de la seva personalitat. Cada detall de joies, roba, maquillatge, perruqueria o atrezzo fan d’aquell personatge escrit, una persona amb caràcter i credibilitat. Quin tipus de joies t’agrada portar en el teu dia a dia? I en gales o esdeveniments especials? Pel meu dia a dia sóc absolutament sòbria. Al segon forat de la meva orella esquerra porto sempre una arracada de la meva mare quan era jove, i als altres dos forats de naixement a vegades unes argolles i d’altres alguna peça més especial. Si m’he d’arreglar em poso un anell. En gales i esdeveniments és una altra pel·lícula! M’agrada portar peces d’autor i amb personalitat, normalment arracades o anell i polsera.

Què t’agrada fer quan no treballes? Marxar de la ciutat i desconnectar de la feina intel·lectual, aprendre a fer treballs manuals que em connectin amb la calma, organitzar trobades amb els amics i fer coses diferents, i provar nous esports! Una pel·lícula. Le Maraviglie, d’Alice Rohrwacher. Un personatge. No sóc capaç de dir-ne un de sol, així que... “pasapalabra”. Un actor o actriu. Frances McDormand. Un escenari. Un saló de casa. Quines són les teves creacions Joidart preferides? Per què? El collaret i l’anell daurats de la col·lecció Mimbre, de Carme Fàbregas, m’agraden per la fusió del metall i la joia amb un material rústic com el mimbre, que em porta a altres èpoques i escenaris més rurals. Les arracades daurades Constellation també em fascinen! M’agrada la caiguda i la textura, el vol celeste que tenen i les referències astrològiques. Portar la constel·lació penjada de les orelles, la no perfecció de les esferes, elegants i informals alhora.