SÍLVIA POCH, FOTÒGRAFA D’ARTISTES

Ago. 28, 2019 · We like artists

Sílvia Poch es una fotògrafa de Banyoles, Girona, coneguda especialment per la seva vinculació amb el món de la cultura. Davant del seu objectiu hi passen molts artistes, sobretot actors i músics, que ella sap fotografiar com ningú. A través de la seva fotografia essencial és capaç de capturar l’empremta creativa que els defineix i alhora els fa humans i propers. Ens acosta, amb sinceritat, a personatges que normalment veiem allunyats damunt de l’escenari o a través de la pantalla.

També retrata persones anònimes, fa reportatges i desenvolupa projectes personals que li permeten experimentar i descobrir nous contextos i àmbits de la societat. Viu la seva professió com una passió en constant aprenentatge. I així és com ho transmet.

Hem parlat amb ella, ens ha encantat escoltar-la, veure i viure la seva obra a través dels seus ulls.

Sílvia, defineix-te amb tres paraules. 
Enèrgica, amorosa, entusiasta.

Explica’ns una mica la teva trajectòria artística.
Vaig començar fotografiant el meu entorn, la gent que tenia a prop. La primera feina que vaig aconseguir com a fotògrafa vaig dir a l’entrevista que sabia fer unes fotos de producte que en realitat no sabia fer (jajaja!) però sabia que me’n sortiria, i vaig acabar treballant quasi una dècada amb aquella gent. He anat coneixent molts artistes perquè m’apunto fàcilment a saraus, m’agrada molt el teatre i la música, i moltes persones a qui he retratat han acabat essent grans amigues. I les amigues et recomanen, no ho sé, crec que hi ha sort en tot aquest procés també.

Quan vas saber que et volies dedicar a la fotografia? 
No tinc una història idíl·lica amb la fotografia des que era petita. Potser va ser més un instint el que em feia interessar-me per la imatge en general, vaig estudiar imatge i so a Barcelona, fa vint anys! Allà vaig aprendre la tècnica, tot era analògic en aquell moment, i vaig començar a fer fotos sense imaginar que es convertiria en el meu ofici molts anys després.

Quins són els teus referents?
No tinc uns referents clars, hi ha moltes fotògrafes que admiro, d’estils molt diversos, però no intento assemblar-m’hi, ho veig impossible i frustrant només de pensar-ho. Puc dir autores que em fascinen com Nan Goldin, Sally Mann, Rineke Dijkstra, Alec Soth, Irving Pen, Richard Avedon, Martin Parr, i fotògrafes de més a prop com Cristina Garcia Rodero, Ricardo Cases, Txema Salvans, o fins i tot algunes que són amigues com la Noemí Elías o en Kiku Piñol. Són els primers noms que em venen al cap, demà en podria anomenar molts d’altres.

Com definiries el teu estil de fotografia? 
No sabria definir-lo, però sé que per ara m’agrada que les meves fotos desprenguin senzillesa, subtilesa i autenticitat. També he anat descobrint que necessito establir un mínim de relació amb les persones que fotografio, puc disparar a sang freda però no ho gaudeixo igual. Gairebé sempre acabo les sessions amb una abraçada.

Com prepares les teves sessions de fotos? 
Les meves sessions fins ara tenien una part important d’improvisació i sempre treballava sola. Últimament però m’estan encarregant moltes sessions de grups de música per promoure un nou disc, o companyies de teatre que estrenen nou espectacle. Aquí es requereix més preparació, pensar més què vull dir i com, i sol acabar sent una feina més en equip.

Sovint retrates artistes, quina relació tens amb el món de la interpretació i l’espectacle?
Cert, he anat coneixent moltes artistes els darrers anys. Vam fer xarxa unes quantes dones artistes, ens donàvem suport cada vegada que alguna presentava un llibre, una expo o un espectacle. El grup va anar creixent, allò dels amics dels amics que es diu, a Barcelona al final es coneix tothom, i sovint quan no treballo estic al teatre o a un concert.

Un retrat que per a tu tingui un significat especial? Per què? 
Fa poc vaig retratar una dona que volia que fotografiés el moment en que es rapava el cabell, perquè havia començat quimioteràpia i li estava començant a caure molt. És una dona increïblement forta i lluminosa que em va dir que volia aprofitar aquesta ocasió per rapar-se com una súper heroïna, que sempre ho havia volgut fer i ara en tenia l’oportunitat. Encara no he publicat aquests retrats, ho faré aviat.

El projecte quinceañera mostra una tradició xocant pels ideals feministes. Com l’has viscut i quin missatge vols que transmeti? 
És un treball que vaig fer quan estudiava un curs de fotografia documental d’autor a El Observatorio, al 2012. Vaig escollir aquest tema perquè visualment m’atreia molt el desplegament de color, i em permetia posar-me en un context que difícilment viuria si no era a través de la fotografia. El que més em va xocar és que es tracta d’una festa que sol il·lusionar més als pares que a les pròpies noies.. No pretenia jutjar en aquell moment, ara potser ho faria diferent, qui sap si mai continuaré aquest projecte.

Quina relació tens amb les joies? T’agrada portar-ne? De quin estil?
Vaig estar molts anys sense dur res. L’any passat em vaig comprar unes argolles Joidart a l’estiu i des de llavors sempre porto arracades! També porto collarets molt fins que no em trec ni per dormir. Els anells els perdo... i no sóc gaire de braçalets.

Què t’agrada fer quan no treballes?
Anar a córrer! Fer la volta a l’Estany de Banyoles i banyar-m´hi després. Ho faig tot l’any, m’és igual si és ple hivern o si fa calor. I ho faig sempre escoltant algun disc amb els auriculars. També m’apassiona agafar el cotxe i anar a visitar alguna amiga sense haver-ho planificat. Puc fer molts kilòmetres per passar una estona amb algú que estimo.

Un personatge a retratar.
Fa temps que vull retratar en Mati, el meu veí d’estudi. És un home talentós i enèrgic que va patir un accident fa anys i té una bellesa única.

Una llum. 
La de l’alba

Una obra d’art.
 Gogol, una cançó del disc Solo piano de Gonzales.

Un moment perfecte per fer una fotografia. 
Quan no tinc pressa, dins d’un bosc.

Quines són les teves creacions Joid’art preferides?   Per què? 
Les argolles amb bany d’or, m’encanten totes les arracades Pregonda! Les de doble argolla les que més. Com que acostumo a portar el cabell sense recollir només es veuen si faig el gest de retirar el cabell. M’agrada pensar que t’hi has de fixar si vols apreciar-les.