Les joies orgàniques troben el seu llenguatge allà on la geometria deixa de ser exacta. Corbes, relleus, asimetries i volums converteixen el metall en una matèria gairebé viva. La natura hi és present, però no com una imatge que cal reproduir, sinó com un repertori de ritmes, superfícies i formes en transformació constant.
Davant la precisió d’una línia recta, allò orgànic introdueix una dimensió més intuïtiva: una forma que sembla haver crescut, erosionat o canviat amb el temps. En joieria, aquest llenguatge transforma cada peça en un petit objecte escultòric que troba la seva forma definitiva quan entra en contacte amb el cos.
Què defineix les joies orgàniques
Una duna canvia amb el vent; una onada mai no repeteix exactament el seu contorn. Aquesta mateixa llibertat formal apareix a Onaria, que observa les estries dibuixades sobre la sorra, i a Sinuara, on el moviment del mar es tradueix en ondulacions de metall. En aquestes joies orgàniques, la natura s’interpreta i s’abstrau: importa més el seu ritme que la seva representació.
El disseny recull allò que succeeix en el paisatge —la repetició, l’erosió, el moviment— i ho converteix en un llenguatge propi.
El resultat són peces que escapen d’una lectura completament frontal. Canvien segons l’angle des d’on s’observen i troben en la llum i el moviment una part essencial de la seva expressió.
La textura com a llenguatg
La superfície d’una joia també pot ser paisatge. Sauma parteix de l’escorça de l’alzina surera i Lignis dirigeix la mirada cap a les empremtes i textures de la fusta. Els seus relleus interrompen la superfície llisa i fan que la llum trobi petits accidents on aturar-se.
A Silvela, inspirada en fulles i flors silvestres, aquesta relació amb la matèria adquireix un caràcter botànic. Són peces en què tocar i mirar gairebé formen part d’una mateixa experiència.
La textura aporta profunditat fins i tot als dissenys de dimensions més contingudes. Una superfície irregular genera ombres, reflexos i matisos que canvien al llarg del dia. La joia deixa així de percebre’s com un objecte estàtic per revelar nous detalls a mesura que es porta.
Anells orgànics: petites escultures
Un anell de forma orgànica transforma la mà en el suport d’una petita escultura. Cala recorre contorns suaus que remeten al paisatge de la Costa Brava, mentre que Estrat, creada amb l’escultora Sara Domènech, construeix relleus inspirats en les capes geològiques del paisatge mediterrani.
A Stardust, petites formes esfèriques s’uneixen creant composicions orgàniques que conviden al joc. Els seus anells es poden portar sols o combinats entre ells, superposant diverses peces en un mateix acabat o barrejant daurat i platejat per crear una composició més lliure i personal.
En aquests anells amb textura, la forma no acaba en l’objecte: continua als dits, en la llum i en cada gest de la mà.
Arracades orgàniques: forma i moviment
En les arracades de forma orgànica, el moviment passa a formar part del disseny. Olivia explora volums de presència contemporània, mentre que Pampalonia porta la peònia silvestre de Mallorca cap a un territori més escultòric, entre la flor reconeixible i l’abstracció.
Deliri, creada amb l’artista Àfrica Fanlo, introdueix, a més, el color com un gest pictòric. L’esmalt deixa de ser únicament un acabat per participar en la composició, com una pinzellada sobre el metall.
Quan se situen al costat del rostre, aquestes formes adquireixen una dimensió especialment expressiva. El perfil canvia, els volums projecten noves ombres i el moviment fa que la peça mai no es percebi exactament de la mateixa manera.
Així, l’arracada deixa de ser únicament un element ornamental per convertir-se en una forma en moviment, en diàleg constant amb qui la porta.
Collarets i polseres: línies sobre el cos
Una joia també es pot entendre per l’espai que dibuixa. El collaret Vol explora el volum des de la lleugeresa, i crea formes que semblen contenir aire. La polsera Arai, en canvi, parteix de la repetició del cercle: una forma essencial que, en multiplicar-se, construeix ritme i volum.
En collarets i polseres, aquestes estructures no es limiten a ocupar el cos. Hi dialoguen, en modifiquen la silueta i adquireixen noves lectures amb el moviment.
El buit també forma part de la composició. Els espais entre les formes permeten que aparegui la pell i alleugereixen visualment fins i tot les peces amb més presència. Metall, cos i espai negatiu acaben formant una mateixa imatge.
És precisament aquesta relació la que acosta la joieria al llenguatge de l’escultura: no importa únicament la matèria, sinó també l’espai que existeix al seu voltant.
La bellesa de la irregularitat
El surrealisme i l’arquitectura de Gaudí van portar aquesta fascinació per les formes canviants a territoris diferents. En les arracades Cignes de Dalí, Jewelry by Joidart, la natura entra en el joc de transformació visual propi de l’univers dalinià. En el collaret Fruits de Gaudí Jewelry, inspirat en la Casa Batlló, les formes orgàniques neixen de la mirada de Gaudí cap a la natura. Les seves corbes i volums traslladen al metall aquest llenguatge en què arquitectura i món natural semblen formar part d’un mateix organisme viu.
Tots dos universos ens recorden que, durant segles, la natura ha estat molt més que una font de motius decoratius. També ha servit per qüestionar les formes establertes i imaginar altres maneres de construir, crear i mirar.
D’una escorça a una duna, d’una flor al mar, les joies orgàniques neixen d’observar allò que difícilment roman immòbil. La irregularitat no és un accident, sinó part del llenguatge: una forma oberta que la llum, el cos i el gest acaben de completar.
